LA VINYA A TIANA

La zona de la Laietània, en l’època pre-romana de l’antigor, comprenia les actuals comarques  del Maresme, el Barcelonès i el Vallès. L’esplèndida  situació geogràfica d’aquesta zona propera al mar i amb un clima benigne durant quasi tot l’any va fer que, ja des de l’època romana, s’iniciés en les seves terres un important desenvolupament de la producció del vi. 

Tiana, situada dintre de la Laietània, comptava en el seu territori amb nombroses vil·les, o cases de pagès, que tenien al seu càrrec el conreu de les vinyes i els processos d’elaboració del vi, la qual cosa palesa la gran importància que ha tingut aquesta activitat durant els últims vint segles.

El vi que es produïa a la Laietània va ser un dels productes alimentaris més abundant i més comercialitzat arreu de l’imperi.. Era un vi ordinari i fins i tot una mica groller.

Normalment, el vi de Tiana es transportava en bots de pell o fusta fins als magatzems propers al lloc d’embarcament a la ciutat de Baetulo (actual Badalona). Allà, dels bots, el vi passava a l’àmfora com a element per mantenir la qualitat del vi i la seguretat del transport per mar. Recordem que el mar era a l’antiguitat el medi a través del qual  s’intercanviaven les mercaderies, ja que el transport amb vaixell era el més ràpid.

Les troballes arqueològiques de Can Sentromà confirmen que en l’època romana el conreu de la vinya ja existia a les terres que avui són del municipi de Tiana, conreu que no seria exclusiu de la vil·la de Can Sentromà, sinó que també era present a les altres viles que varen anar evolucionant i progressant gràcies a l’exportació del vi. 

Amb la construcció de la Cartoixa queda novament documentada la importància de la vinya a Tiana. Un document de l’any 1468 esmenta el vi de Montalegre. Els cellers de la Cartoixa, sense comptar els que tenia a la Conreria,  a La Moguda o altres masies, com el Mas Ram, propietat de la Cartoixa, tenien una capacitat de 130.000 litres.

Les instal·lacions per a la elaboració del vi a la Cartoixa estan al mateix nivell  que la resta de les instal·lacions monàstiques. Recordem que el pou de glaç de la Cartoixa de Montalegre, a Can Donadeu, és  el més gran de Catalunya i possiblement de la Mediterrània.

El celler de la Cartoixa presenta les característiques particulars d’un excel·lent edifici per a la criança i envelliment del vi. Són en total cinc recintes els que conformen el conjunt, dels que dos estan enterrats i la funció dels quals és només fer de celler.

A continuació del cup de fermentació hi ha tres cups més arrenglerats i amb una capacitat de 6,33 metres cúbics cadascun. Hi ha un altre recinte més petit, amb només 18 metres quadrats, amb una reixa encastada arran del terra per la ventilació del celler que està just sota seu. Els dos recintes que són pròpiament celler estan enterrats. El més petit i més vell, de l’any 1460,  té una superfície de 60 metres quadrats i està construït amb robusts murs de pedra d’un metre d’amplada. El celler més gran i més modern, del segle XVIII, té una superfície de 200 metres quadrats i consisteix en una llarga volta de canó de 35 metres de longitud.

Aquests dos recintes estaven pensats pels monjos cartoixans  exclusivament per a la criança del vi. Estan enterrats per estar lluny del soroll exterior, protegits dels canvis climàtics i el sol mai banya  l’interior, el que provocaria alteracions en el lent procés de la criança del vi.

El cinquè recinte que també es feia servir en les tasques de la preparació del vi està fora del conjunt del celler, situat concretament a la planta baixa de l’edifici de l’Hostatgeria interna. Aquest petit espai va ser rehabilitat amb el propòsit d’acollir premses i cups de fermentació. Mitjançant canalitzacions subterrànies estava connectat amb el celler del segle XVIII per omplir les bótes de vi.

Recordem que la Cartoixa va aconseguir del papa Nicolau V la unió de la parròquia de Tiana al monestir l’any 1447, erigint-se en Vicaria Perpètua  l’any 1500, pel que els tianencs havien d’entregar el delme de llurs collites a la Cartoixa.

Lògicament, fotografies d’aquestes dates no n’hi ha. Però un gravat de l’any 1700 ens reprodueix exactament com era la Cartoixa i la Conreria. En aquest gravat podem veure tota la muntanya que rodeja la Cartoixa, amb el conreu de la vinya fins a la mateixa Conreria.

Durant més de tres segles, els tianencs varen haver d’entregar el delme de les collites a la Cartoixa, pel que varen trobar del més just recuperar part el seu vi després de l’amortització de Mendizàbal.

Joan Castellà, que l’any 1835 tenia 13 anys i estava com a criat del pare conrador, explicava el següent episodi a finals del segle XIX: 

Quan els lliberals entraren a la Cartoixa un d’ells, Pau Fàbregues de Tiana, va començar a buidar els bots de vi i a ficar-lo en els seus per transportar el vi a casa seva. Aquesta feina va ser encarregada a un mosso. Quan Pau Fàbregues pensava que els bots de casa seva  ja deurien estar  plens, estranyat de que el mosso tornés a buscar encara més vi a la Conreria, li preguntà si els seus bots no eren encara plens. I el mosso contestà: “Jo tinc el mateix dret al vi que vós; i en comptes de portar-lo a casa vostra, l’he transportat a casa meva.” 

L’any 1835, any de la desamortització, la collita de vi del Mas Ram va ser de 200 càrregues (24.000 litres) i la de Mas Corts de 400 càrregues (48.000 litres).

En alguna bibliografia antiga que s’esmenta Tiana, sempre es destaquen les seves vinyes i els seu vi. 

En el “Atlante Español” de l’any 1783 on es fa una descripció general de les ciutats i viles d’Espanya, diu de Tiana: “Tiene muy pocas casas juntas por ser el terreno muy escabroso, con varias subidas y bajadas. No obstante de ser tierra tan quebrada, està la mayor parte plantada de viñas, de las que coge vino en abundancia, y que se puede decir que es de la mejor calidad de Cataluña. Tiene un aceite exquisito, mucha fruta de todas especies, naranjas chinas, limones y cidras. Tiene hornos de cal y yeso. Tiene por armas en escudo dorado las cuatro barras sangrientas de los Condes de Barcelona.”

Un diccionari enciclopèdic de l’any 1833 diu de Tiana: “Las tres cuartas partes del término estan plantadas de viña que rinden abundante cosecha de vino, que se puede decir que es de las mejores calidades de la provincia; produce también aceite exquisito aunque poco, mucha fruta de todas especies, particularmente manzanas llamadas nísperas, muchas y buenas naranjas chinas, limones y cidras, algarrobas, trigo, cebada, cáñamo, bellota, legumbres y hortaliza. Su industria consiste en las canteras de cal y yeso, pescadores artesanos, negociantes de vino, labradores, propietarios, colonos y la mayor parte jornaleros de labranza. Tiene dos yuntas de labor, 80 cabezas de ganado de cerda para el consumo, 30 de ganado mayor y 10 de menor para las urgencias particulares.”

Un document de l’arxiu municipal de l’any 1833 quantifica també la superfície de les vinyes en tres quartes parts del terme municipal, i quantifica la collita de tres a quatre mil càrregues de vi (de 360.000 a 480.000 litres). En un altre document es xifra en 12.000 arroves (uns 150.000 litres) la producció de vi de Tiana l’any 1856. Tenint en compte la vella costum de declarar menys del real per tal d’estalviar-se el pagament d’impostos, és de suposar que la producció real podria ser superior.

Una altra dada de l’any 1833 referent a l’activitat a Tiana són les 24 barques de pesca que treballaven a la platja de Montgat. 

Una altra publicació de l’any 1848 diu de Tiana: “el terreno es arenisco en su mayor parte, que se ha desmontado mucho para el plantío de viñedo. En los varios montecillos que contiene se crían pinos, encinas, robles madroños, brezo y otros arbustos. Produce trigo, vino exquisito, legumbres y naranjas, cría el ganado preciso para la labor, caza de perdices y conejos, y pesca común en el mar. De industria, fàbrica de tejidos de algodón, dos molinos harineros y fabricación de cal y yeso. En comercio, exportación de vino y productos de la industria.”

Les tres referències esmentades destaquen la vinya i el vi de Tiana per la seva qualitat. El fet de que dues terceres parts dels 10 kilòmetres quadrats que tenia Tiana estiguessin ocupats per vinyes ens indica la importància econòmica que varen tenir el vi i la vinya a Tiana. 

Hi havia vinyes per tot Tiana, des de Les Mallorquines fins a la mateixa Conreria. Pràcticament, cada família de Tiana tenia la seva vinya, ja fos de propietat o arrendada. 

Per a molts tianencs la vinya era un complement a la seva feina, ja fos de teixidor, de paleta o de fuster. Pràcticament tothom tenia la seva vinyeta, fossin pagesos o no. Molts tenien el seu propi celler a casa, on elaboraven el vi per a l’ús quotidià. No obstant, venien la major part de la collita. És per això que la viticultura de Tiana s’organitzava generalment en petites parcel·les.

Els dissabtes a la tarda i els diumenges els tianencs anaven a la vinya  on es treien un sobresou molt interessant per a la seva modesta economia. Generació rere generació cuidaven la seva o les seves vinyes. Era costum que els que arrendaven les vinyes paguessin al propietari  amb un terç de la collita, variant la quantitat a pagar, que estava en relació amb la ubicació de la vinya, depenent de si es tractava d’un bon o mal terreny.

Malgrat que cuidar i mantenir la vinya és feina de tot l’any, és amb la verema quan es multiplica la tasca, i a Tiana hi havia un trànsit amunt i avall de carros plens de portadores. El final de la verema coincidia amb la festa de Sant Cebrià, la Festa Major de Tiana.

Una classificació dels habitants de Tiana de l’any 1861 per professions i oficis, diu que 262 tianencs eren jornalers del camp i 63 pescadors i mariners; 95 nens anaven a l’escola  contra només 51 nenes. Només 3 tianencs realitzaven estudis de segon ensenyament i només un feia estudis superiors. 

L’any 1886 la vinya de Tiana va patir un cop molt dur amb l’arribada a Tiana de la fil·loxera. La fil·loxera arrasà les vinyes catalanes a partir del 1879 provinent de Narbona, causant una greu crisi al camp català. La fil·loxera va romandre a Tiana fins el 1891.

Els pagesos van lluitar contra la plaga amb tota mena d’insecticides, però van resultar  inútils. Finalment, es van arrencar els ceps vells i es van replantar amb peus americans resistents a l’atac del paràsit. Alguns tianencs, al començament, estaven en contra d’aquesta mesura, però finalment van haver de claudicar i també van arrencar els ceps vells. Però moltes terres ja no van tenir vinyes mai més, essent substituïdes per altres conreus, com els tarongers. 

Fou un desastre econòmic per a moltes famílies tianenques. Per un costat, se’ls hi tallava una font d’ingressos, després de quedar escurats amb la compra d’insecticides. També, els tianencs que no tenien vinyes van patir indirectament les conseqüències. Al quedar els viticultors exempts d’impostos, els impostos dispensats van ser repartits entre els altres contribuents. Amb aquesta situació, només els viticultors que disposaven d’una reserva de capital van poder iniciar la replantació dels ceps.

Després de la fil·loxera, molts ceps van ser substituïts per habitatges. Per exemple, el terreny comprès entre els carrers Doctor Mascaró, Anselm Clavé i Antoni Clapés eren una vinya de Can Orella. El gener del 1887 Joan Francí, el seu propietari, demanava permís per urbanitzar-lo i edificar. El 1895, el marquès de Monistrol i els hereus de Pere Francí, propietaris de Can Tomeu, sol·licitaven permís per urbanitzar el carrer del Marquès de Monistrol i el primer tram del Passeig de la Vilesa. I així, un llarg etcètera ja tractat en el  número sobre el creixement.

Un document municipal del 1907 indica que només una tercera part de Tiana està ocupada per la vinya. I en una altra documentació hi consta que l’any 1910 la producció de vi a Tiana va ser de 2.400 hectolitres.

Les principals masies de Tiana continuen amb les seves vinyes. L’any 1954, als cellers de Can Marí hi varen entrar 98 portadores, equivalents a 5.800 litres. 

Al llarg del segle XX, algunes vinyes que no pateixen la pressió urbanística es transformen per al cultiu de la flor, principalment el clavell, i extensions de plàstic cobreixen les muntanyes de Tiana.

L’incendi del 1994 va cremar 3 kilòmetres quadrats dels 8 de Tiana (quasi un 40 % de la seva superfície). Després de l’incendi es podien veure les feixes o conreus terrassats on anteriorment s’hi havia cultivat la vinya, una vinya que després de la fil·loxera no va tornar mai més a la seva antiga esplendor i que encara es pot veure en algun cep bord que hi ha a les vinyes velles o als marges i camins, amb les fulles plenes de berrugues que contenen el paràsit. 

Segurament, amb la fama que tenia el vi de Tiana, si s’hagués posat cura en el seu cultiu i explotat amb habilitat comercial, hauria pogut competir  i fins i tot superar el vi d’Alella. El vi de Can Fricaseca, Can Caneny, Can Galceran, Can Fàbregues, Can Matas, Can Marí i altres masies de Tiana eren molt valorats i apreciats a Barcelona.

Aquesta llarga vinculació de Tiana amb la vinya, que podríem afirmar que és des de la fundació de Tiana, va quedar reflectida en un escut municipal que va tenir Tiana durant uns mesos de l’any 1939, i que jo atribueixo la seva realització a Lola Anglada. En aquest escut hi havia representada l’Alegria, les muntanyes de Tiana i la vinya. Entre cinc xiprers dibuixats hi podem interpretar que Lola Anglada va voler dibuixar les quatre barres

Tiana, Recuperant l’història.

Josep Mª Toffoli Carbonell.